EL MOVIMENT MIGRATORI MALLORQUÍ

Segons els estudis fets pel professor Josep Costa i Mas, una característica que es reitera en el moviment migratori mallorquí és el fet que en gran part dels llocs repoblats es van instal·lar immigrants que de manera majoritària procedien d’una mateixa localitat. Per tant a l’hora d’establir-se ho feien en bloc o grup, de manera que en certa mesura reproduïen la població mallorquina d'origen. Els exemples són nombrosos. A Xaló van arribar primordialment des de Santa Margalida, mentre que a Llíber, malgrat que pertanyia al mateix baró, quasi el 85% dels colons eren naturals de Llucmajor. També es va produir un establiment majoritari de margalidans a Castell de Castells i a la Vall d’Ebo. Els nadius de la part de tramuntana, al nord de l’illa de Mallorca, van colonitzar la Vall de Gallinera; els de Pollença van predominar netament al lloc de Beniardà, i els artanencs ho van fer a la Vall de Laguar. No obstant això, a Tàrbena es va donar una barreja de naturals de Santa Margalida, Manacor i Pollença. 

UN ALLAU DE MALLORQUINS A LES TERRES DEL SUD VALENCIÀ

El professor Josep Costa i Mas considera que l’aportació de gent vinguda de les Illes Balears al començament del segle XVII fou el factor primordial del repoblament en alguns territoris del sud valencià i ho argumenta amb dades molt esclaridores. Així, a les darreries del set-cents, el polígraf J. A. Cavanilles esmenta que a la Vall de Gallinera s’assentaren 150 famílies d’origen mallorquí. Però, a més a més, algunes cartes de població del sis-cents constaten la procedència insular dels nous colons. Efectivament, tots els signataris de la carta de Tàrbena, datada el 25 de desembre de l’any 1609, eren agricultoribus insulae Majoricae oriundi; en la carta de la Vall de Laguar s’esmenta que la signaren 27 pobladors omnes agricolae ex insula mayoricarum oriundi, i el mateix ens certifica la de l’Atzúbia quant als seus repobladors (agricultores omnes naturales regni Mayorice). El repoblament d’aquests paratges va afavorir la vigència de certs costums balears i d’abundants trets dialectals del parlar illenc. Tothom sap que els actuals habitants de Tàrbena encara mantenen el parlar salat, tan idiosincràtic de les Balears.  

POBLACIONS DE MALLORCA QUE HAN SIGNAT LA CARTA DE PEGO

Andratx

Calvià

Campos

Capdepera

Deià

Estellencs

Felanitx

Fornalutx

Inca

Lloret de Vistalegre

Llubí

Llucmajor

Manacor

Maria de la Salut

Marratxí

Montuïri

Palma

Pollença

Sant Joan

Santa Margalida

Santanyí

Selva

Sencelles

Ses Salines

Sineu

Sóller

Son Servera

Valldemossa

POBLACIONS DE LA MARINA QUE HAN SIGNAT LA CARTA DE PEGO

Alcalalí

Benidoleig

Benissa

Castell de Castells

Dénia

El Ràfol d’Almúnia

El Verger

Els Poblets

Gata de Gorgos

Jesús Pobre

L’Atzúbia

La Llosa de Camatxo

La Vall d’Alcalà

La Vall d’Ebo

La Vall de Gallinera

La Vall de Laguar

La Xara

Llíber

Ondara

Pedreguer

Pego

Sagra

Tàrbena

Teulada-Moraira

Tormos

Xàbia

Xaló

LES JORNADES DE REPOBLACIÓ MALLORQUINA

Les Jornades de Repoblació Mallorquina s’han convertit en una plataforma per a la difusió de la tasca dels principals investigadors d’aquesta qüestió històrica. De les Primeres, celebrades a Tàrbena el 2007, ja s’han publicat les actes. Les Segones, que van tenir lloc a Xaló el 2012, van comptar amb el suport de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta i del Centre d’Estudis de Repoblació Mallorquina. L’objectiu d’aquesta entitat, amb seu a Tàrbena, és el de fomentar l’estudi i la investigació, però també el d’impulsar la recopilació de materials documentals. 

L'EMPREMTA MALLORQUINA EN L'ONOMÀSTICA DE LA MARINA

És la gran aportació rebuda des de Mallorca. La difusió dels cognoms d’origen mallorquí ha estat extraordinària. Els trobem no tan sols als antics llocs habitats per moriscos i repoblats posteriorment per colons mallorquins, sinó també a les viles cristianes. Aquests darrers quatre-cents anys han servit per aigualir les diferències entre els nouvinguts i els arribats en temps de la conquesta de Jaume I. Si bé és cert que l’endogàmia fou a la primeria la característica més notable del col·lectiu mallorquí, les constants relacions amb els habitants de les viles van afavorir els matrimonis mixtos entre valencians i mallorquins. En la nova societat els cognoms d’un o altre origen són predominants sobre els de qualsevol altra procedència. Entre els arribats des de Mallorca, destaquen Albanell; Alemany; Alòs; Avellà; Ballester; Calafat; Castells; Cifre; Escales; Estalrich; Femenia; Ferrà; Ferragut; Fluixà; Fornés; Fullana; Frau; Mas; Marcó; Marqués; Mascaró; Mengual (originàriament, Amengual); Mesquida; Mestre; Molines; Moll; Monjo; Monserrat; Montaner; Morell; Mut; Noguera; Oliver; Ordines; Perelló; Pons; Pont; Poquet; Porcell; Puig; Pujol; Reus; Riera; Ripoll; Rosselló; Salvà (o Saubà); Seguí; Serra; Server; Simó; Sirerol; Soliveres; Taverner; Torrens; Vaquer;  Vicens; Vidal; Vives; etc. 

TOPONÍMIA D'ORIGEN MALLORQUÍ A LLÍBER

També en els noms de lloc trobem la petjada mallorquina. Com a regla general, es tracta de noms de partides o paratges. Així a Llíber, hi ha Els Cairons, conjunt de cases pròximes al centre urbà. Un “cairó” és, segons el DCVB, “un tros de terra no gaire extens, situat prop d’un poble”. El mot té un origen mallorquí. També, al terme de Llíber, existeix un paratge denominat La Penya Rota. Aquest indret està localitzat a la riba esquerra del riu Xaló, al nord del terme municipal de Llíber. “Rota” és un mallorquinisme, definit pel DCVB de la següent manera en una primera acepció: “Tros de terra que era garriga, hi ha estat sembrada”. Però, a més, l’esmentat diccionari dóna un segon significat que fa al·lusió a un determinat tipus de relació d’arrendament, que és també un mallorquinisme i ve explicat d’aquesta manera: “Tros de terra que un conrador cultiva dins un predi d’altri durant alguns anys, generalment pagant al propietari una porció convinguda del que hi cull; sol ésser terra prima o allunyada de les cases de possessió, no podent-la conrar directament el propietari, la dóna a conrar a un altre a canvi d’algun benefici o del simple avantatge de tenir la terra roturada sense despeses pròpies”. Seguint amb Llíber, hi trobem El Planiol, un paratge situat al sud-est del terme. Aquest topònim és, segons el DCVB, un mallorquinisme que té el significat de “planell, terreny pla de poca extensió”.

EL LLEGAT DELS REPOBLADORS

El llegat dels mallorquins continua encara viu en moltes expressions culturals característiques de les valls interiors de la Marina. Les aportacions mallorquines associades a les valencianes han donat a la seua parla, onomàstica i toponímia uns trets singulars que no es troben a cap altra zona. I els seus habitants en són ben conscients; per això, no es fa d’estranyar que en els darrers anys hagen sorgit iniciatives adreçades a refermar aquesta vinculació històrica i cultural amb les terres mallorquines.

Tot seguit, anem a esmentar-ne unes quantes: el projecte Terra de Retrobament de la Fundació Balèaria; la Carta de Pego; els agermanaments de Santa Margalida amb Tàrbena, Xaló i la Vall d’Ebo i els de Llucmajor amb Llíber i Petra amb Pedreguer; les nombroses publicacions que s’han editat sobre aquesta qüestió; les dues Jornades sobre Repoblació Mallorquina, celebrades el 2007 i el 2012 a Tàrbena i Xaló respectivament o la recent creació del Centre d’Estudis de Repoblació Mallorquina (CERM) amb seu a Tàrbena i de l’associació Ses Valls de Retrobament. 

LES LÍNIES D'ACTUACIÓ DE LA CARTA DE PEGO

L’any 2004, per iniciativa de la Fundació Baleària, i coincidint amb els actes del 725é aniversari de la Carta Pobla de Pego, es redacta la Carta de Pego. Es tracta d'un document que recull un compromís d’agermanament, obert a tots els pobles de la Marina i les Illes, i la declaració d’intencions del projecte Terra de Retrobament. Es va acordar que es firmara a Xaló, un poble de fortes arrels mallorquines. El 23 d’octubre del 2004, un grapat d’ajuntaments de Mallorca i la Marina, van signar la Carta de Pego, que recull les següents línies d’actuació:

1. El coneixement del patrimoni simbòlic i cultural comú.

2. Espais i motius de relació entre ambdós territoris.

3.La comunicació dels ciutadans, institucions i organitzacions valencianes i illenques.

4. Accions de cooperació entre ajuntaments, entitats culturals, cíviques o empresarials balears i valencianes.

5. La promoció des d’una vessant més cultural i autèntica d’ambdós territoris.

L'HERÈNCIA MALLORQUINA

L’endogàmia és un tret que defineix la vida d’aquells repobladors del segle XVII: a diferència dels eivissencs, els mallorquins solien casar-se entre si i no amb valencians. En aquella època, resulta difícil trobar matrimonis mixtos (mallorquí-valenciana o valencià-mallorquina) i la regla general és que els dos membres de la parella siguen d’origen mallorquí. En la documentació del segle XVII –especialment, en els Quinque Libri parroquials–, són constants les referències a l’origen illenc d’aquells repobladors que van fer possible el ressorgir de la Marina després de l'expulsió dels moriscos. Però, també en les tradicions populars, apareix esmentada l’herència mallorquina. Un exemple d’açò, el trobem en les següents dites:    

A la Vall[1], són mallorquins;

a Alcalà, usen la moda

i, a Beniaia, els fadrins

porten trabuc i pistola.

Dels pobles del Marquesat

que parlen més mallorquí,

és Pedreguer, sens dubte,

com tots saben per allí.

A Fageca són garruts;

a Benimassot, dotors;

a Famorca, mallorquins;

i a Tollos són xarradors.

---

[1] Es refereix a la Vall de Gallinera.

ELS ANTECEDENTS DEL REPOBLAMENT DEL SEGLE XVII

El 1609 és una data amb una enorme transcendència històrica per als valencians: eixe any el rei Felip III va decretar l’expulsió dels moriscos. Aquesta deportació va suposar la minva d’un terç de la població que vivia aleshores al regne de València, on àmplies zones geogràfiques van quedar pràcticament deshabitades; entre elles, es trobaven les valls interiors de la Marina. Les terres que els moriscos havien treballat laboriosament necessitaven de noves mans per tal d’evitar que es quedaren ermes. Les poques viles cristianes de la comarca (Benissa, Calp, Dénia, Teulada i Xàbia) no podien aportar un nombre suficient de colons a causa del perill real de despoblar-se elles mateixes. La situació era absolutament crítica, perquè l’agricultura constituïa la principal font de riquesa. Abandonar-la significava renunciar a unes rendes de tot punt necessàries per als senyors feudals.

En canvi, a Mallorca les condicions sociodemogràfiques eren ben distintes. Com que la població de l’illa era en la seua totalitat cristiana vella, el decret d’expulsió no havia tingut cap efecte significatiu. Però, a més a més, a Mallorca es vivia una situació ben diferent de la valenciana: el seu creixement demogràfic va resultar espectacular a les acaballes del segle XVI i començaments del XVII; paral·lelament, el règim senyorial s’havia endurit i les desigualtats socials en la distribució de les superfícies de cultiu eren força marcades. Totes aquestes circumstàncies van determinar que l’opció d’emigrar a terres valencianes –tant necessitades de nous repobladors– fóra vista per molts pagesos mallorquins com una esperançadora perspectiva de millorar el seu futur i el de les seues famílies.

EL 2004, UN ANY CLAU

La signatura de la Carta de Pego es va fer a Xaló el dia 23 d’octubre de 2004 per tal d’aconseguir els següents objectius: fomentar el coneixement del patrimoni simbòlic i cultural comú de valencians i illencs; els espais i motius de relació entre ambdós territoris; la comunicació entre ciutadans, institucions i organitzacions; les accions de cooperació entre ajuntaments, entitats culturals, cíviques o empresarials i, finalment, la promoció des d’una vessant més cultural i autèntica de les referides terres. 

En l’acte Adolfo Utor, el president de Baleària, va manifestar la intenció de la Fundació de continuar enfortint els lligams entre valencians i illencs i va demanar a les institucions el compromís d’assumir com a pròpia la iniciativa i de fer-la extensiva als ciutadans: Ells són, al capdavall, els qui diran si la idea ha funcionat o no. 

A més a més, Dolors Alemany, en representació del govern balear va dir que l’any 1609 va haver-hi una invasió de mallorquins als pobles valencians, i a partir d’aquest 2004 n’hi haurà una altra, perquè la nostra gent s’apunta a un bombardeig. Antoni del Olmo, l’aleshores batle de la vila mallorquina de Santa Margalida, va manifestar que, fent servir paraules del cantautor Raimon, havia animat altres ajuntaments a ampliar el nombre de firmes de la Carta de Pego: Qui perd el seu origen perd la seua identitat, i sembla que ací tots tenim un origen comú. Per la seua banda, Miquel-Cèsar Sivera Ripoll, l’alcalde que presidia la Corporació xalonera, va afegir-hi: A mallorquins i valencians ens separa la mar, però ens uneix una llengua i una cultura, i això no ho podem perdre de vista.