L'HERÈNCIA MALLORQUINA

L’endogàmia és un tret que defineix la vida d’aquells repobladors del segle XVII: a diferència dels eivissencs, els mallorquins solien casar-se entre si i no amb valencians. En aquella època, resulta difícil trobar matrimonis mixtos (mallorquí-valenciana o valencià-mallorquina) i la regla general és que els dos membres de la parella siguen d’origen mallorquí. En la documentació del segle XVII –especialment, en els Quinque Libri parroquials–, són constants les referències a l’origen illenc d’aquells repobladors que van fer possible el ressorgir de la Marina després de l'expulsió dels moriscos. Però, també en les tradicions populars, apareix esmentada l’herència mallorquina. Un exemple d’açò, el trobem en les següents dites:    

A la Vall[1], són mallorquins;

a Alcalà, usen la moda

i, a Beniaia, els fadrins

porten trabuc i pistola.

Dels pobles del Marquesat

que parlen més mallorquí,

és Pedreguer, sens dubte,

com tots saben per allí.

A Fageca són garruts;

a Benimassot, dotors;

a Famorca, mallorquins;

i a Tollos són xarradors.

---

[1] Es refereix a la Vall de Gallinera.