"LES ARRELS MARGALIDANES DEL POBLE DE XALÓ" (2009)

Aquest llibre fou obra d'un margalidà (Antoni Mas i Forners), un tarbener (Joan-Lluís Monjo i Mascaró) i un xaloner (Josep Mas i Martí) i es va fer per tal de commemorar el desé aniversari de l'agermanament entre Santa Margalida i Xaló, dues poblacions que tenen una sòlida vinculació històrica d'ençà que la segona fou repoblada al segle XVII per un contingent de colons vinguts des de la primera.

Els tres autors el consideren un treball que és fruit de les circumstàncies, però això no vol dir que siga un projecte fet precipitadament i amb poca cura. No, tot just el contrari; es tracta d'un resum d'una faena que encara continua i a la qual l'equip d'investigadors fa un grapat d'anys que dedica una part molt significativa del seu temps. Un treball que, a més, s'ha elaborat per l'estima envers la gent i la història de Santa Margalida i Xaló.

Mentre la Vall de Xaló patia una davallada demogràfica causada per la deportació dels seus moriscos, la vila de Santa Margalida es trobava a començaments del segle XVII en la situació oposada, ja que havia experimentat un creixement de la població que l'havia fet atènyer la xifra de 2.000 ànimes. Tal i com expliquen Antoni Mas, Joan-Lluís Monjo i Josep Mas, l'augment del nombre d'habitants va suposar un increment de les despeses de la hisenda municipal derivada de la compra de queviures -sobretot blat i ordi- i alhora va contribuir a fer més gran l'endeutament crònic que arrossegava la seua economia, agreujada també per la pobresa d'una part considerable dels margalidans.

Una acta municipal del setembre de 1611 explica aquesta problemàtica d'una manera força entenedora: Los dinés falten, per so, hi a molts manfallits (debitors), los uns que són a València, los altres morts. A mitjans del segle XVII, els síndics de Santa Margalida també es feien ressò de l'emigració cap a terres valencianes. Segons aquests, la vila hauria perdut prop de 400 habitants, la majoria dels quals s'havia establert al regne de València.